Tota la documentació arxivística que fa referència a l'esdevenir històric de Sta. Agnès de Malanyanes es troba per transferència, en l'Arxiu Diocesà de Barcelona: Visites pastorals, llibre d'obres, etc. En Sta. Agnès tan solament resta aquella documentació que fa referència a les partides de bateigs, confirmacions, matrimonis, defuncions des de finals del segle XIX.

BIBLIOGRAFIA I PETIT COMENTARI

- MAS I DOMENECH, Joseph: Nota històrica de l' església parroquial de Sta. Agnès de Malanyanes, Bisbat provincial de Barcelona. Foment de la Pietat Catalana. Barcelona, 1.923. ( pags. 4-15 ). Fa un repàs de la història de la construcció del temple i de la seva plàstica ornamental. Inclou a més un rectorologi de la parròquia i unes instruccions pel viátic, dedicades als feligresos de Malanyanes. Es nota que està bé documentat, però li falta rigor científic i no anota les referències documentals d'on obté la informació.

- CARRERES CANDI,F.: Geografia General de Catalunya. Província de Barcelona, de Cels Gomis. pag.165. Aborda molt per damunt la situació geogràfica i alguna dada històrica del municipi de la Roca del Vallès.

- Barral i Altet, XAVIER: l'Art pre-romànic a Catalunya. Segle IX-X. ed.62. Barcelona, 1.981. Inclou un marc històric de l'època i una anàlisi de les tipologies i dels sectors de les mateixes. És útil per lafreqüent pervivència de les tècniques i de les formes. A més se centra a Catalunya. Encara empra el terme prerrománico.

- MARTI I BONET;JOSEP Mº( i vv. AA. ) Cataleg Monumental de l' Arquebisbat de Barcelona. Vol. II Vallés Oriental. Arxiu Diocesà de Barcelona. Barcelona, 1.981. Obra indispensable per a fer un estudi de Sta. Agnès de Malanyanes; recull tota la documentació fent un treball de primera mà i inclou fotografies. Des de la seva publicació han canviat algunes qüestions ja tractades en el treball. Molt útil també per a fer consideracions per comparança, doncs aborda tota la comarca del Vallès.

- VALL RIMBLAS , RAMON I MASVIDAL SALVENT; AGUSTI: El Romànic del Vallès. ed. AUSA. Sabadell, 1.983. Una còpia de retalls d'altres obres anteriors i que inclou un dibuix que per a Sta. Agnès no aporta res de nou.

- CARRERES I MARTI , JOAN . Gran Geografia comarcal de Catalunya. Vol.VI: Vallès Occidental, Vallès Oriental. Maresma. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1.984 ( pags. 222-225 ). Fa un repàs bastant exhaustiu tant de la geografia física com de la humana i econòmica del municipi de la Roca i dels seus pobles agregats. Inclou una sintesis correcta de l'església de Malanyanes

- C:I.i.P.a. de C.: Fitxes de inventari de Sta. Agnès de Malanyanes. Carmen Comas,1.987 i de l'església parroquial de S.A. m., Ballo /Barenys,1.993

- NURIA DE DALMASES I ANTONI JOSE PITARCH: HISTÒRIA DE L'Art Català . vol. I: Els inicis i l' art Románic s. IX-XII. Ed., 62. Barcelona, 1.986. Obra bàsica per a conèixer el marc general d'aquesta etapa i l'anàlisi especific d'obres més emblemàtiques. A més útil per a influències, tradicions, testimoniatges coetanis. Bé documentada.

- GARRIGA JOAQUIM: Història de l' Art Català. vol. VI: l'epoca del Renaixement s. XVI.Ed., 62 Barcelona, 1.986. Util per a conèixer les tipologies de l'orfebrería del segle XVI i per a obtenir una visió global del marc històric-artístic. A partir del segle XVI, s'inicia a Malanyanes un fort procés d'ampliacions i desenvolupament ornamental.

- PLADEVALL I FONT, ANTONI: Catalunya Romànica, vol. XVIII. El Vallès Occidental, el Vallès Oriental. Enciclopèdia Catalana. Barcelona. 1.991 pgs. 399-401 ). També fa repàs documentat de primera mà , però dedicat a les primeres referències cronològiques, tant de la localitat de Malanyanes, com de la seva església.

- FULLANA MIQUEL : Diccionari de l' art i del oficis de la construcciò. Ed. Moll. ( 5ª ed.) Mallorca, 1.988. Molt útil per a manejar un vocabulari correcte i per a aclarir qüestions tècniques. Té a més la traducció al castellà i dibuixos aclaridors.

- MAS, Joseph: Nota històrica de l'església parroquial de Santa Agnès de Malanyanes. Foment de Pietat Catalana, 1923. Breu resum de la història i del contingut de l'església.

- ATLAS GRAFIC DE CATALUNYA.Aguilar. Madrid,1.977

- GRAN ATLAS DE CARRETERES DE ESPANYA Ed. Planeta

- ATLAS DE CATALUNYA. vox. Bibliograf. S. a. Bcn., 1.993

- PLÀNOL TOPOGRAFICO DEL AREA METROPOLITANA DE BARCELONA . mapa v.07. La Roca. any 1.970. Comissió d'Urbanisme i serveis Comuns de Barcelona i altres Municipis.

Ample façana = 7,75m.

Ample total d'extrem a extrem de les capelles = 16 m.

Llarg total extrem pòrtic-extrem capçalera ) = 27 m.

PROTECCIÓ EXISTENT.

La parròquia de Santa Agnès de Malanyanes no està declarada Bé d'Interès Cultural _B.I.C._, ni està incoada, és a dir proposada per a això. ( Segons el servei del C.I.I.P.A. de C..). La protecció existent són les normes subsidiàries de 30-Oct.-1979.

JURIDIC.

El règim de propietat és eclesiàstic; el d'administració està coordinat pel bisbat, el rector Albert Torrens i la comunitat parroquial de Malanyanes.

Llista d'encarregats de la Parròquia

Mn. Joan Serra 1891, rector

Mn. Josep Dachs 1901, encarregat

Mn. Manel Niubó 1901, ecónom

Mn. Joan Ros 1903, ecónom i després rector .

Mn. Pau Bonet 1916, ecónom

Mn. Ramón Fors 1917, rector

Mn. Trinitat Prat 1929, ecónom

Dr. Jaume Serra 1934, ecónom

Mn. Francesc Miquela 1940, ecónom

Mn. Jaume Vilageliu 1942, ecónom

Mn. Josep Mariné 1956, rector

Mn. Josep Galofré 1963, regent

Mn. Joan Ballús 1992, rector

Mn. Albert Torrens 1994, rector

Visites pastorals: 1-XI-1886, 21-VI-1893, 2-X-1907, 16-IV-1915, 5-V- 1927, 28-XI-1932, 19-V-1942, 28-X-1949, 22-V-1956, 24-V-1961

1.306.- S'acaba la façana segons inscripció de la porta

1.421.- Ull de bou en la façana occidental.

1.559.- Capella del Roser , al sector del cementiri, de Benet Lladó i Francesc Vidal.

1.571.- Escala de caragol al campanar.

1.606.- " Comunidor " al campanar, del Mestre Oliu i En Clot.

1.627.- Capella de S. Isidro d'Esteve Reunch, costat sud.

**.- Època moderna: Cor de l'església.

1662.- Les portes de l'església, sent rector Mn, Francesc Morera, per 88 lliures.

1.705.- Capella de San Bartomeu, costat cementiri.

1.73l.- Queda llest la teulada de cap. Bartomeu.

1.750.- Possible data de construcció de la Sagristia. ( M.Mas pag. 5 )

1.765.- Cap. del Sant Crist-Sagrat Cor.

1,868.- Ampliació del presbiteri. Treuen l'absis tard-románic. Obren el pas directe sagristia-altar. Canvien la coberta del presbiteri i substituïxen l'antiga clau de volta. El cor que era de fusta, es fa d'obra en temps del rector Mn. Josep Coll i va costar 560 pessetes amb 30 cèntims.

1.923.- Traslladen al pòrtic l'antiga pila bautismal per immersió del s. XII i la clau de volta de l'antic presbiteri amb la imatge del " agnus Dei ".

Després del 1.981.- Obren una porta que comunica la capella del Sagrat Cor amb l'altar. Es canvien les cobertes de les capelles situades als peus de l'església. El CAB assenyala - en la pàgina 551 -que estaven cobertes amb volta d'aresta i decoració de guix. Estan amb anul·lar de maó. En s. Bartomeu a partir de apechinar la base quadrada i en s. Isidre a partir de les falses trompes cobertes d'obra.

Després del 1.999. Es treu el guix de les parets i es pot veure la pedra original. Es canvien els banc i es fa una il.luminació nova. Es reajunten les parets exteriors del campanar.

A/ Aspecte Original: Per a arribar a l'aspecte original de Santa Agnès, hem de començar un procés de resta, d'eliminació de cossos adossats i quedar-nos únicament amb un edifici d'una nau única de canó apuntat coronada amb l'absis més evolucionat del romànic, el semicircular per fora i per dintre ( havent estat el més primitiu, segons l'evolució que establix X. Barral, el quadrat per fora i ultrapassat per dintre. Xavier Barral: L'art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X. pags. 84-85 ), de murs gruixuts construïts amb una aparell bastant ordenat, on predomina el carreu de granit, per qüestions geològiques naturals de la zona de Malanyanes. La façana d'aquesta nau, és la qual avui es conserva, excepte l'ull de bou que és posterior i tot el temple quedaria cobert amb una teulada a dues aigües amb parhilera i teula àrab. El gòtic es va construir cronològicament a continuació de la façana, és a dir a la fi de la primera dècada del segle XIV.

Potser la zona de l'absis estigués coberta amb volta de crucería, a tenor de la clau de volta que avui aquesta en el pòrtic i que va ser substituïda durant les obres de 1.868, per altra vuitcentista ( M.Mas,pags 8-9; Amb l'engrandiment fet en 1.868, és destrui l'absis romànic i desaparegueren del seu lloc els arestes i la clau de volta (...) Si en 1.868, és vaig destruir l'absis romànic per a l'engrandiment del presbiteri sens dubte que la volta romànica va ser-ho al col.locar-se'l susdit retaule del segle XVI, com ho manifesten els arestes i clau de volta, puix als prebiteris romànics no hi havia tals peixos" ). És a dir M. Mes parla de la destrucció d'una volta romànica del presbiterio, però la clau que avui es troba en el pòrtic presenta un aspecte de volta de crucería, després no podria ser romànica, sinó gòtica. El diàmetre de la clau és de 30 cm. i el dels nervis de 15,5 cm. Tal vegada, i aquí solament podem aventurar-nos però amb certes garanties fruit de la comparança amb altres edificis, s'obrissin en aquesta única nau algunes oberturas a aquest efecte d'il·luminar l'espai interior.

A aquest temple senzill que he optat per emmarcar entre el romànic tardà i el primer gòtic, sumant elements dels dos corrents, caldria afegir-li el campanar. Segons el CAB, les zones baixes del campanar són del segle XII-XIII. ( CAB, pag. 550-9).

B/ Primeres documentacions de l'església de Sta. Agnès de Malanyanes:

- M. Mas afirma que va haver altre temple anterior a l'actual i en altre lloc, ja que en 1.71O en la zona de l'hort de la rectoría, havien " moltes runes, els que, a l'esser remogudes en temps dels rectors Dr. Joan Salvany i Mn. Celedoni Serra, és descubriren els restis i fonaments de tres parets; i al seu entorn i entre aquestes, váries sepultures " ( M. Mas, pag.4 )

- La parróquia de Malanyanes es troba citada en el document de 1.O22 de venda Berenguer I, comte de Barcelona, amb la seva mare i esposa, d'algunes possessions" infra terminos Sanctae Agnetis" ( ADB, reg. Dotaliarum vol. VII, fol.331 ). Però amb seguretat existia amb anterioritat, deduïble per la seva capellanía tal com consta en el llibre de Ius Patronatuum " de l'arxiu diocesano ( ADB, Ius Patronatuum vol,I, fol 260 ). Mes tarda en 1.080, en el testament de Ramón Sinfret, contingut en el libri Antiquitatum es pot constatar la funció parroquial de Sta. Agnès ( Catalunya Romànica, vol. XVIII, pag,339).

- Per la seva banda la localitat de Malanyanes es troba documentada en l'acta de consagració de Sant Sadurni de la Roca, en l'any 932: " Et ego Teudericus episcopus (...) in ipsos caldarios et vedit per Malinanicos " (CatalunyaRománica,vol XVIII, pag. 399 ).

-La parròquia també aquesta citada en les primeres visites pastorals i registres ( ADB, v.p. vol 3,fol 125; vol 10, fol. 97; reg. Com. vol.21, fol. 17; vol. 37, fol. 70 i 82... ).

a) En l'any 1.391 SAM va ser afegida a la " mensa capitular ", així per acord del bisbe el capítol va obtenir el dret de patronat encara que més endavant va tornar a ésser de lliure col·locació del bisbe ( ADB, Ius Patronatuum, vol.II, fol.163 ).

b) La visita pastoral de 1.413 refereix que Sta. Agnès tenia 27 parroquianos i que estava valorada en 65 lliures i les càrregues eren de 10 a 11 lliures ( ADB, V. P. . vol. 11, fol.31 ).

c) La de 1.421 repeteix el mateix ( ADB, V. P. .vol 14, fol.20).

C/ Notícies Històriques de l'edifici: A més de totes les referències històriques que hem descrit, tenim més dades que fan al·lusió a les intervencions que es fan en l'edifici i d'algunes indicacions referent a això. Seguint un ordre cronològic que de vegades no pot ser més que aproximatiu, aniré descrivint-les.

a) Tenim datada la façana amb la inscripció a la qual ja he fet referència de 1.306. A partir d'aquí hem de suposar que l'edifici es manté amb l'aspecte inicial abans descrit.

b) En la V. P. de 21-6-1.421 ( ADB,v.p.. vol. 14,fol. 98v i 99 ), es parla de l'ull de bou abocinado de la façana, és la primera modificació de la qual tenim notícia des de la inscripció de 1.306. Han passat 115 anys.

c) En 1.559 s'acobla la primera capella, del Roser, que de continuar el mateix ordre de capelles que es conserva avui, cosa poc probable però de la qual cosa no tenim dades, es col·loca en el costat oposat al campanar. Coneixem l'obra pel testimoniatge de Mn. Mas. Es va construir en el temps del rector Joan Sabater i els obrers van ser Benet Lladó i Francecs Vidal. El cost va anar de 100 lliures amb la condició que la capella fora de " pedra picada la dels arcades i clau de volta, procedent d'Alcoll"(M.Mas, pag. 11).

d) En 1.571, datació per font, consta que es fan obres en el campanar, es construïxen les escales de caragol a pesar que en 1.508 es diu que no cap a mancada fer reparacions en el campanar. Per aquell temps o sigui en temps del bisbe Enrique de Cardona i el rector Mn. Alfonso Sans havien quatre campanes. Les obres consten en el llibre d'obres de Sta. Agnès, custodiat en el ADB. Les escales de caragol van costar 43 lliures i 6 "sous" i es van construir en temps del rector Jaume Valls ( ADB,v.p. vol.29.fol. 41 i 45v ). En 1587 es fon una de les campanes velles i es fabrica una de nova.

e) En la V. P. de 1.604 s'ordena construir un " comunidor " per al campanar " per communir el mal temps " ( ADB. V. P. vol.52, fol.155 ) i així es va fer en 1.606 segons el testimoniatge de M. Mas: " El communidor, que forma part del campanar és vaig construir en 1.606, obrint-es pel seu objecta quatre finestres als respectives cares del campanar. Es compra la pedra a En Marti del Coll o Alcoll ( a la mateixa família que es va encarregar la pedra picada i la clau de volta per a la capella del Roser 47 anys abans -M. Mas, pag.11 ) i hi traballaven el fuster mestre Oliu i el ferrer en Clot. La cambra del comunidor llaura és la del Rellotge, pagat per l'Ajuntament i cedit a la parròquia en 1.918 "(M. Mas.pag.5 ) ". Actualment no hi ha cap rellotge.

f) Fins a 1.627 no tornem a tenir notícies de noves ampliacions; en aquest any es construïx la capella de S. Isidro, canonizado cinc anys abans, i es col·loca entre el sector oest del campanar i el sud de l'església, pagant-se el cost de la capella al mestre de cases de la Roca, Esteve Reunch( M. Mas. pg. 13 ).

Cal fer notar que quan s'adossen a la nau les capelles, això suposa també buidar el mur de la mateixa per a poder comunicar-se amb el nou espai, és llavors quan es disposen els arcs formerers que avui veiem en l'interior de l'església. És a dir cada capella nova suposa obres en el primitiu edifici que ja després de la capella de S. Isidro ha perdut part de la seva personalitat.

La capella de S. Isidre malgrat que el CAB, diu va ser coberta amb volta d'aresta ( " Els dues capelles que és troben als peus de l'esglèsia, i la segona de l'esquerra, són de volta d’àresta amb decoració de guix ", pag.551 ), cal dir que al novembre de 1975 ha canviat el seu aspecte i presenta una volta de tancament .

-g) Del cor solament sabem que és modern ( CAB.pag.554 ).

-h) AL principis del s. XVIII, se suma la nova capella de San Bartomeu, és l'any 1.705, tenia altar des de 1.698, tambien seguint l'informe de M. Mas diu que la teulada va quedar llest en 1.731 ( M.Mas, pag. 12-13 ). Es va retocar en el mes d'abril de 1980 sent rector Mn. José Galofré.

i)En 1.765 s'afegix l'última capella entre l'absis semicircular i la capella del Roser, quedant així com punt més excel·lent, la paret Aquest d'aquesta capella. L'absis començava a quedar-se petit. La nova capella es dedica al Sant Crist, avui al Sagrat Cor a causa de una dona que va cedir una imatge en el segle XIX. La capella del segle XVIII, es va construir amb la caritat dels feligresos i 27 lliures, 6 "sous" i 3 diners, en temps del Rector Celedoni Serra. Primer va ser la capella del Sant Crist, després capella de la Comunió i finalment del Sagrat Cor ( M.Mas pag.11-13 ).

j) La sagristia, segons el CAB és del segle XIX ( CAB,pag.554), segons M.Mas pag. 5). Cap aporta més informació. L'ambigüitat de la data del " segle XIX" pot estar motivada per falta de documentació i tal vegada per l'aspecte de l'obra a la fi de la dècada dels setanta i principis dels vuitanta, que és quan s'està treballant en el catàleg Monumental del Arzobispado de Barcelona -CAB-. Ara bé, sabem que abans de 1.868 assegurança que existia, doncs quan en aquest any s'esfondra l'absis, s'obre un pas entre aquest i la sagristia i es diu que abans d'aquesta obra es tenia que accedir a la sagristia pel pas baix del campanar ( M.Mas, pag.9). Per tant ja sabem una mica més, podríem datar la sagristia gairebé dintre de la primera meitat del segle XIX, amb un molt escàs marge de possible error.

Però ara, atenent a la data igualment ambigua ( per falta de referència documental ) oferta per M. Mas de 1.750, anem a posar-la en relació al seu context històric. Veiem que és una època d'activitat en l'església de Malanyanes, en 1.705, la capella de S. Bartomeu, en 1.735 s'acaba la seva teulada, en 1.765 la capella del Sant Crist, perquè no admetre com hipòtesi probable la data de 1.750 ?. Si atenem a altres esglésies vallesanas veiem que Santa Maria de Gallecs té datada la seva sacristia en 1.736 ( ADB, V.P. .vol.76,fol.247 ); en 1.591 es mano construir una sagristia nova per a Santa Maria de Martorelles ( ADB.v.p.vol.52,fol.48v. ); la de Montornés és de principis del segle XVIII-CAB, pag. 587-, acabant-se en 1.739 ( ADB V.P. vol. 77, fol. 11v ) Malgrat constituir exemples molt propers a Sta. Agnès, són igualment proves suficientment, però si són indicació per a acceptar la data de 1.750. Ara bé, cal acceptar igualment que la sagristia avui no presenta l'aspecte que va tenir si considerem la data de 1.750, entre altres coses com l'arrebossat exterior amb ocupació de ciment.

-l) Arribem a 1.868. Realment l'aspecte de SAM hauria d'hauria de ser estrany. L'absis de tipus romànic estava encaixat entre la capella del Sant Crist i la sagristia i era molt probablement sobrepassat en longitud, encara que per escàs marge. Finalment s'opta per llençar l'absis i la seva coberta, engrandir el presbiterio en altura i profunditat i obrir un pas entre l'altar i la sagristia ( M. Mas. pags. 8-9 ). Es llença la paret occidental i sud de l'absis i la volta que ho cobria, que en 1.923 es duu al pòrtic juntament amb la pila bautismal d'immersió. És una clau que implica una solució de crucería, solució que no es dóna en la nau i que desconcerta a l'hora d'intentar datar amb maig precisió la construcció de la nau. La paret corbada de l'absis del sector nord és conservada com envà entre la capella del Sagrat Cor i l'altar. L'ampliació també va facilitar recular en altar retaule major. L'obra va costar 1.484 pessetes i 1 real ( M. Mas, pag. 9 ). Les obres habidas després de 1.981 - data d'edició del CAB-, estan desenvolupades de forma breu en l'apartat de la ressenya de les intervencions.

Avui a la parròquia de Malanyanes es conserven els retaules de S. Isidre, de S. Bartolomé i el retaule major de Sta. Agnès.

De l'altar major - de l'antiga església - ja hi ha notícies des de 1O25, juntament amb el de S. Joan, estan inventariats en les visites pastorals del S. XIV (ADB, V. P. vol. 8 fol. 43; vol. 7. fol 194; vol. 10. fol. 97; vol. 14. fol. 97 i 99 )

El retaule actual de Sta. Agnés és obra de l'escultor Jaume Roix, de 1.681 ( data de la signatura del contracte, M. Mas, pag. 10.) i substitueix a un altre anterior de 1.535 d'estil flamenc pintat per en Jaume Forner ( M. Mas. pàg.9. Actualment està dipositat en el museu diocesà Pia Almoina). A l'any 1957 sent rector Mn. Josep Mariné va ser restaurat sota la direcció del Sr. Camil Payas, responsable de la secció de Monuments de la Diputació de Barcelona. Aquesta va aportar, a més, la quantitat de 25000 pessetes. Alguns dels elements del retaule van ser dipositats durant la guerra del 1936 al Museu de Granollers que van ser després retornats a la parròquia. A l'any 2005, en preparació del setè centenari de l'actual església, es neteja i restaura per les Sres. Mónica Guitart Mas, María Vaig Maté Méndez i Mª Eulalia Teixidor Bosch sota la direcció del Sr. Josep Mª Xarrié Rovira, un dels directors del Departament de Cultura de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya sent rector Mn. Albert Torrens i Pérez.

El que hi ha avui a l'altar major té predel.a, dos cossos i l'àtic. En el mitjà té incorporat el sagrari de principis del segle XVII, d'un sol cos amb Jesús ressuscitat a la porta. En l'àtic es troba la crucifixió de Jesús sota la imatge del Pare Etern amb la bola del món i al costat dret sant Tomàs de Aquino i a l'esquerra sant Ambrós. En el primer cos del retaule està Sta. Agnés amb l'anyell sobre el llibre i la palma. A l'esquerra l'amant que la vol per esposa. A la dreta el pretendent mort pel dimoni. El segon cos a esquerra es pot veure el pare del mort demanant l'ajuda de Santa i en el centre la decapitació i a mà dreta la cremació de la Santa. I en la predel.la dos baixos relleus de la passió del Senyor amb quatre santes, dues a cada costat (a mà esquerra, Sta. Apolonia, patrona dels dentistes i Sta. Eulalia; a mà dreta Sta. Madrona i Sta. Llucía). En el marc del retaule a mà esquerra S. Francesc Xavier i un sant desconegut potser S. Pere González Telmo; a mà dreta S. Antoni Abat i S. Antoni de Pàdua).

El retaule de S. Bartolomé data del 1.705, obra d'un escultor de Mataró i va costar 300 lliures (M. Mas, pag. 12-13 ) Té predel.la, un cos i l'àtic. La predela que sosté el cos està decorat amb motius florals i caps de angelets. El cos està dividit per quatre columnes salomóniques decorades amb penjolls de raïms, al centre està el martiri del sant: uns botxins li arrenquen la pell, en els peus hi ha un gos. Són talles bé decorades i policromades. A l'esquerra del cos està San Antoni de Pàdua, i a la dreta San Antoni Abat, patró dels animals (ambdues imatges de guix són modernes; abans de la guerra havia les imatges de S. Lluc i de S. Ramón de Penyafort). En l'àtic està S. Sebastià flaquejats pels arquers; al costat esquerre san Tomàs amb l'església i a la dreta sant Ambrós amb una nau.

El retaule de S. Isidre, patró dels camperols, va ser encarregat a l'escultor Rovira. El retaule és neoclàssic de principis del s. XVIII (CAB, pàg.554 )té un cos i àtic. El cos té sis columnes, amb les imatges de S. Isidre, S. Abdón i S. Senen, reis màrtirs. En l'àtic una talla de S. Pau. En altra època el dia de S. Isidre es cantava missa i es feia una processó.

Talles de la Mare de Déu del Roser - d'estil barroc del S. XVIII -, del Sagrat Cor i a la sagristia imatges de talla de sant Ramón de Penyafort i santa Catalina agenollats probablement d'un retaule del s. XVIII. També hi ha unes imatges modernes de la Purísima, de sant Joan Bautista i de S. Josep.

Quant a la imaginería, tenim Santa Agnès de plata dempeus hexagonal de 38 cm. del S. XVII i amb marca del orfebre; la Mare de Déu del Roser de plata dempeus hexagonal de 42 cm. del S. XVIII, amb marca de l'orfebre; un San Antoni de plata de 28 cm. del S. XVIII; una verge dolorosa i una talla probablement del s. XVIII del Sant Crist crucificat que estan al costat de la paret del tram inicial de la nau. ( CAB. pàg. 554-555 ).

En el terreny de la orfebrería, Sta. Agnèsté un relicari de plata daurada del segle XVI ( en la visita pastoral del 8-8-1508 es diu que en una caixa de fusta havia moltes relíquies i es mana fer un relicari :ADB, V.P. 29,fol.405. Però segons la nota de M. Mas, conta que el mateix va portar autèntiques relíquies sent solemnement rebudes el 24-8- 1.923: M. Mas pag. 15 ) La creu processional és dels argenters Madyna i Farell, va costar 199 lliures, 1 " sou " i 6 diners. Es va acabar en 1.576 i va ser retocada en 1.587 ( l'encàrrec està recollit en la V. P. de 17-3-1.574: ADB, V. P.. vol. 29, fol. 40 v. ). La seva descripció es troba més abaix. Durant la guerra del 1936 es va espatllar i va ser restaurada pel argenter Joan Savall de Barcelona i beneïda el dia 21 de gener de 1957 pel bisbe auxiliar de Barcelona, Mons. Narcís Jubany.

També hi ha un calze del segle XVI decorat amb escenes de la passió ( ADB, V.P. vol 44, fol 68 v ), a més d'un encenser del s. XVI amb marca de l'orfebre. Del segle XVII es conserven dos canalobres, obra de Guillem Coves, argenter de Barcelona ( AHPB , notari Francesc Aquil·les -menor- Manual 11, any 1622, lligall 8,fol. 552 ). Un canalobre té la inscripció " EN EL AÑI 1622 ES FEREN AQUESTOS ACANDALEROS ". L'altre " ESENI OBRIS FRANCESC ALSINA I FRANCES VARDAGUER ".

De l'any 1.687 un salpasser amb motius florals. Té la inscripció "CASADA I CORTS, 1. 687 ".

Es conserven també una veracreu dempeus ovalada i burinada, amb creu plana, florejada amb decoració geomètrica i vegetal; altre calze dempeus rodó, amb medallons que representen la fe, esperança i caritat, decorat amb caps d'àngels, té marca d'orfebre; una naveta de plata; una custòdia de plata daurada, obra de Ramón Sunyer i una crismera de plata ( ADB, V.P. vol.45, fol.63 ).

-Orfebrería de Sta. Agnès del segle XVI, en relació a les tipologies més habituals :

La tradicional idea que hi ha un declivi en l'orfebrería catalana al segle XVI és falsa, hi ha una gran producció, també fora del principat i a Aragó. Es descriuen innovacions que van a subsistir amb pervivències de tipologies i morfologies gòtiques. Els argenters ja eren considerats artistes al segle XVI, gaudien de reputació social.

L'orfebrería religiosa és la que manté més la tradició gòtica, sobretot en les figures, poms i aplicacions ornamentals. Al segon terç del XVI, s'incorporen novetats renaixentistes: " grutescos ", i fulles d'acant, fornícules apechinades, però les tipologies solen mantenir-se.

La penetració de gravats i estampes d'Itàlia en sòl català, provoca el començament de transformacions. Com canvi en les tècniques sobresurt el repujat, de relleu progressivament ressaltat; el tornejat aplicat àmpliament a peces de plata. La filigrana i l'esmalt, cauen en desús. Durant el segle XVI, tenim notícies d'unes 200 creus processionals a Catalunya, però la seva qualitat és mediocre si la comparem amb l'orfebrería d'altres llocs en el mateix segle XVI, o pel que fa a l'anterior moment català.

Creus Procesionales:

Solen repetir la tipologia gòtica de braços florejats i decoració plana -repujada - o burinada, lentament filtrada de motius renaixentistes. La creu de Sta. Agnès segueix la tipologia base, encara que amb algunes variacions iconogràfiques, però mai formals. La descripció de la tipologia base és: al mig de cada braç, entorn de la imatge del Crist crucificat, apareixen medallons circulars, quadrilobulats o romboidals, amb relleus a l'anvers i a l'inrevés amb la verge, el tetramorfos o de vegades Adán, el pelicà, la resurrecció i més ocasionalment algun sant o profeta. A la part baixa de la creu se situa la macolla, de forma arquitectònica que fins a gairebé a la fi de segle és de cos hexagonal, d'un a tres pisos, amb nínxols amb baldaquí, pinacles, gablets, contraforts, gàrgoles, boterells, etc. Les fornícules acullen figures de sants, i en les separacions poden aparèixer àngels amb instruments de la passió.

La creu de Malanyanes presenta a la part central de l'anvers a Jesucrist, al braç superior a San Joan i en l'inferior, la resurrecció; al braç esquerre, San Lluc i al dret San Marc. A la part central de l'inrevés, Sta. Agnès. Al braç superior, el pelicà ( símbol del sacrifici de Crist ), a l'inferior, Sant Mateu amb una ploma. Al braç esquerre, la Mare de Déu i al dret San Joan. A la macolla, hi ha petites capelles dels apòstols i contraforts. En el seu primer cos està San Pere, San Bartolomé, San Jaume, San Andreu i San Pau; en el segon cos, San Judes, San Jaume el menor, San Tomàs, San Simó, San Matías i San Felip.

Les figures de l'edifici solen tenir un tractament més naturalista si s'acosta al segon terç del s. XVI, amb una expressivitat més individualitzada.

Per la seva banda els relicaris ( per a conservar el " lignum crucis " o veracreus ), solen presentar tres maneres diferents. La més tradicional és de reminiscències medievals, en forma de templete, coronat amb una creu amb relíquia, i flanquejat per àngels. Després els que abunden més i semblants a les creus processionals, amb macolla i peu. Finalment els més tardans , amb macolla en forma d'àmfora amb dues anses simètriques entre el peu i la creu, tipus Falset o parròquia del Pí.

De totes maneres, cap dels tres és aplicable al de Santa Agnès, aquest és de plata daurada. El peu és poliforme, la macolla rodona i aplanada, propera a la forma d'àmfora. El cos és un cub quadrat amb dues obertures circulars, amb pinacles i coronament gòtic florit.

La tipologia base de custòdia del segle XVI, tampoc és com el model de Malanyanes, aquella es presenta a manera de temple gòtic situant al centre l'exposició de la sagrada forma. La de Santa Agnès és amb aspecte de copa, semblant al calze del segle XVI, encara que amb peu rodó i no polilobulat.

Quant als calzes, aquests solen presentar el peu en forma de flor o lobulat, la tija hexagonal i un nus prismàtic responent a una tipologia arcaïca.

El detall de l'àmfora en la tija, ja respon a la introducció de motius renaixentistes, com és el cas del de Malanyanes, així és també el calze de Llatzer de Castanya de 1.557.

La Portada de la façana occidental té en el marge esquerre la inscripció de 1306 (Anno + Dni. M CCC VI), que presumeix l'acabament de la mateixa.

Tant l'arc de la porta com les arquivoltes ja hem dit són lleugerament apuntades. No es contempla l'element timpà figurat, tan solament una pedra llisa de granit on s'ha gravat la inscripció "Domus Dei et Porta coeli".

La porta abocinada presenta cinc arquivoltes al seu torn modelades en altres inferiors, presenten decoració amb motius florals i geomètrics: espigues i sanefes, més lligades a la tradició meridional i palmetes de tradició septentrional.

Les arquivoltes imparells són recollides per columnes fines i allargades - dos a cada costat -; llurs capitells presenten formes i ornamentación diferent. Els més propers a la porta recullen l'arquivolta inferior, són més prismàtics, amb decoració d'aus i carátules, d'ulls en forma de ametlla, molt senzills, treballats amb cisell. Els exteriors són més estilitzats, allargant el cos del capitell, cisellats i amb decoració vegetal.

L'arquivolta que presenta la curvatura major és recollida per dues mènsules recolzades en el mur, amb forma de mascarons, encara que de gran tosquedat. En aquestes mènsules s'ha utilitzat el trepà per a perforar les boques dels rostres.

La tosquedat d'aquesta portada ens fa pensar en un artista de 2ª o 3ª fila. D'altra banda s'emmarca dintre de la tradició de prioritzar la façana principal com lloc d'accés. En època d'inicis se solia aplicar una porta en el sector sud de la nau, aquesta tradició és llunyana per a SAM i a més hem de pensar que probablement l'edifici primitiu ja tingués ocupat el sector sud per la presència de la torre campanar.

Cal assenyalar que aquesta portada és l' obertura major de l'església, però no proporciona llum natural al temple per que en la seva part interna està encaixada en una estructura pentagonal de fusta que disposa noves portes d'accés.

L'ull de Bou està sobre el plànol inclinat que forma la coberta de fusta del pòrtic, abocinat cap a l'interior i amb una reixa de ferro en forma de creu per davant de la vidriera acolorida.

És la obertura que proporciona més llum natural a l'edifici, mimbada una miqueta per la seva vidriera acolorida.

Exemples d'ulls de bou en façanes hi ha en gran quantitat, podem pensar en l'antic monestir i avui església parroquial de San Pau del Camp, que també els inclou en la zona mitja del campanar acabat en espadaña en el XVIII.

I finalment dintre d'aquest apartat d'obertures, tenim les quatre finestres petites, en els quatre cossos afegits a Sta. Agnès que estan en els cantons. En el sector nord de la capella del Sagrat Cor tenim una apuntada. En el sector oest de la de S. Bartomeu tenim una obertura escarzada i lleugerament abocinada senzilla; en el mateix sector de la capella de S. Isidre, s'aplica una obertura rectangular i en el costat meridional de la sagristia, un de tipus quadrat. Totes estan acolorides menys la de la sagristia. Les obertures són de grandària reduïda, aquestes quatre són semblants, una mesura "standard" per a totes elles, pot oscil·lar sobre els 4O X 2O cm, la qual cosa deixa en penombra a la nau central. La tímida llum que entra per les vidrieres acolorides, mor en l'interior de les capelles, no transcendeix més enllà. I és que tant el romànic com el gòtic català, mai va tenir la febre per la llum que va tenir a França o que es pot veure en Suger de Saint de Denis, i aquest prescindir en part del misticisme de la llum i del seu valor analògic pot tenir explicacions tan simples com la que esfonamenta en la comparança de la llum solar de les diferents zones de Catalunya i té molta més llum que l'Ille de France, a més de molts altres motius de tipus estructural, com l'absència de boterells en el gòtic català que troba altres solucions per a il·luminar els seus temples.

Quant a situar a Sta. Agnès dintre d'un corrent tipològic, ja vaig insinuar quelcom quan parlava dels arcs com elements de suport. El que sí sembla clar és que la tipologia que avui és, no és la tipologia que va anar. Això ho tractarem a l'iniciar l'apartat de notícies històriques.

Encara que si es produïx una continuïtat de l'espai nuclear central, com eix vertebrador de tots els altres espais, la tipologia primera de l'edifici era distinta. Sta. Agnés pertany a tot aquest grup, molt nombrós d'edificis, que aprofitant una obra primitiva l'han ampliat i l'han reformat per noves necessitats que provoca l'esdevenir històric. A l'espai que ja tenen i que contínua sent vàlid, li integren sobretot la nova moda ornamental, perquè a nivell de construcció, continuen emulant les tècniques i tecnologies de l'època sota-medieval que perduren en la cultura autòctona del país i el cas més evident és la capella del Roser ja analitzada amb deteniment. Els estils trenquen les cronologies que simplifiquen la història de l'art.

La de la nau central és a dues aigües amb parhilera i teula àrab.

Les de les capelles són a un sol vessant, partint gairebé de la mateixa altura de la nau central. Tan solament la capella del Sagrat Cor té coberta a quatre aigües.

La part superior de la coberta de fusta del pòrtic és de teula.

La teulada del campanar rep llum zenital ja que està coberta amb un plàstic-vidriat trasparent, que tanca tot el quadrat de la torre.

Quant a les teules no solen estar disposades en una única capa. Així, per exemple, a la capella de S. Isidre i la sagristia es disposen tres capes de teules, les dues primeres - les internes, les més properes a la volta - estan de cap per amunt amb el intradós cobert de tovoti les cobreix una tercera capa de teules, ara si de cap abaix, formant la cobertura i el canal.

Els murs exteriors presenten al llarg de tot el perímetre un gruix molt fort i bastant considerable. Les embranzides de la coberta de la nau central són frenats per les capelles que alhora traslladen el pes cap a l'exterior on s'han d'aplicar uns murs-contraforts de gran capacitat de suport.

Els murs interiors tenen poca continuïtat. Tot l'interior està obert mitjançant arcs per a comunicar els distints espais que s'han anat sumant a l'edifici. L'aspecte exterior de SAM contrasta amb l'interior. L'exterior és massís i predomina el mur; l'interior està solcat d'arcs i s'ha anat buidant de parets.

Els pilars neixen en part a partir dels trossos de mur que queden quan es llença la zona de paret on va a ser col·locada una capella. Aquests pilars, els de la nau central, ens donen una idea aproximada del grossor que tenia l'antic mur corregut de la nau central de Malanyanes i veiem com aquest grossor s'ha anat duplicant en els murs que avui contornegen l'edifici.

Són pilars composts, propers a la forma de T o de creu, sense estar bé definits. Són fruit de la improvisació i d'aquest procés sumatori i successiu que afegeix nous espais al temple i que provoca la reforma constant dels pilars com elements de suport.

En SAM no hi ha columnes. Només trossos de murs sobre els quals es llancen arcs des d'àmplies mènsules en línies d'imposta que els envolten. Els pilars han modificat la seva constitució constantment.

Només cal citar les dues pilastres de les quals ja he parlat, que donen origen al fris que recorre el presbiteri. Emmarquen la zona interior de l'absis i són fruit de les obres de 1868.

D'arcs com elements de suport tenim els fajones apuntats que sostenen la nau apuntada central i els formers que també són quatre. Tres d'ells de mig punt i un ogival.

Ja vam dir que les cobertes de les capelles del sector nord la suporten a més dels seus murs exteriors, dos arcs de mig punt que a més serveixen per a establir un corredor entre les tres capelles (veure planta d'arcs). La presència d'arcs de mig punt, no es deu en aquest cas a una pervivència del romànic sinó a la recuperació que durant el Renaixement i bona part del barroc es fa de les formes greco-romanes. Per això quan en 1627 s'obre la capella de S. Isidre, ho fan amb un arc de mig punt que alhora fa de former a un volta de canó apuntada tardo-romànica. I quan en 1705 obren la capella de S. Bartomeu, ho fan de la mateixa manera i a més com queda adossada a l'anterior capella del Roser, obren altre arc de mig punt per a comunicar-les, estant la capella del Roser, feta en 1559, en ple Renaixement, coberta a la manera gòtica amb arcs apuntats i volta de crucería.

És a dir no importa en absolut la unitat d'estil, hi ha un "galimatías" impressionant, els estils medievals perduren, els greco-llatins es recuperen i la plàstica ornamental és la qual camina paral·lela a la moda, en la seva versió renaixentista o barroca.

SAM és pràcticament un complex i desordenat compendi de la història d'art que paradojicamente té una lògica i una raó de ser indiscutible.

A la façana els arcs són lleugerament apuntats tant els que emmarquen la portada com les arquivoltes.

A l'exterior de l'edifici hi trobem columnes de molt petita altura que recullen la caiguda de la coberta del pòrtic. Són de fust llis, amb la base modelada, amb capitell aplatat i circular; és més una ampliació del fust que pròpiament un capitell.

Finalment dintre de l'apartat d'elements de suport cal assenyalar les mènsules de la façana que sostenen el sostre del pòrtic i a l'interior, totes aquelles que recullen les arestes dels espais coberts amb crucería, algunes d'elles llaurades amb decoració de carátules.

La nau central està coberta amb volta de canó apuntat sobre quatre fajones ogivals, coberta que en absolut és deutora de l'estil pròpiament gòtic sinó que és usada amb anterioritat a la suposada data tardana de SAM. La seva grandària és semblant a l'utilitzat en les parets de la nau o en els entradós dels fajones.

La coberta del presbiterio és d'aresta amb clau de volta feta en el s. XIX i sostinguda per quatre arestes que es recolzen en els cantons, dintre del fris que descriuen les pilastres que emmarquen l'absis. Aquestes arestes són recollides per unes mènsules en el mur. La coberta del presbiterio està igualment estocada i pintada recentment.

La capella del Sagrat Cor està coberta amb fileres de maó que reduïxen progressivament el ràdio de la circumferència que descriuen fins a arribar a tancar-se totalment, partint tot això d'una obra de falses petxines. Aquest tipus de volta s'usa també el la capella de S. Bartolomé però ara partint d'uns arcs llaurats sobre els altres inferiors i finalment també el la capella de S. Isidro. Amb aquesta aplicació del maó s'aconsegueix una bona resistència al mateix temps que s'assoleix una coberta més lleugera que si s'utilitzés pedra.

Aquesta tècnica de tancament de voltes és ideal per a petits espais com són les capelles SAM i respon a una tradició molt més antiga que veiem, per exemple , en la coberta del cimborri de S. Vicens de Cardona, on a més s'apliquen unes tosques obertures. Novament es comprova com una obra de l'època moderna, contínua executant-se amb una tècnica romànica, encara que perfeccionant l'acabat, per la millora de les tècniques i els coneixements constructius.

La coberta que presenta una tecnologia diferent és la de la capella del Roser. Està coberta a l'estil gòtic amb volta de crucería, lògicament en tram cuatripartito i amb clau de volta, procedent de Alcoll (M. Mes pàg. 11). Les quatre arestes són recollides en els cantons per unes mènsules-carátules.

La tecnologia gòtica perdura a Catalunya durant l'època moderna, cobreix l'espai que acollirà el retaule de 1606, gestionat per la cofradia del Roser. Conviuen tecnologia passada però vàlida amb plàstica decorativa moderna.

La coberta del pòrtic ens oferix altra variant molt distinta. Canvia el concepte i el material. És un pòrtic format per troncs i llistes de fusta. Partint en caiguda des de la façana de l'edifici (veure descripció tipològica, sector pòrtic).

Finalment la coberta de la sagristia, és un sostre corbat d'obra, igualment arrebossat com les parets.

A manera de síntesi, podem dir que l'eclecticisme governa també en el tema de les cobertes. Les constants obres que es realitzen no assoleixen la uniformitat en les cobertes, cosa que tampoc pretenen.

Per descomptat l'església primitiva oferia un esquema molt més unitari i senzill que tractarem en les "notícies històriques" i del com ja hem avançat una mica.

De moment constatar que al nivell de les cobertes també es pot seguir el procés típic mitjançant el qual, a un edifici original, se li van aplicant reformes i ampliacions al llarg de la seva història, motivat tot això per necessitats noves de les noves societats.

L'església de SAM funciona com parròquia des de 1022, primera data que apareix datada, encara que ja existia amb anterioritat. (Ens consten els noms dels rectors a partir del s. XIII). En el poble també existeix la capella o ermita de Santa Maria de Malanyanes de datació imprecisa però coetània a la de Sta. Agnès des de finals del s. XI amb seguretat - per saber més sobre l'ermita clica ermita-. Aquesta capella no sembla rivalizar a ser parròquia de la localitat malgrat que en les visites pastorals dels anys 1303 i 1310 consta que Pere Puig era rector de la capella. Aquesta ermita va estar sota el patronat dels Torrelles, senyors del Castell de la Roca, fins al s. XVI però en 1727 sabem que s'encarregava de la mateixa el pagès de SAM en Joan Amat.

Podríem dir que l'església de SAM ha estat parròquia ininterrumpiblemente. Ja consta d'això a l'any 1080 en el testament de Ramón Sunifret, contingut en el Libri Antiquitatum. Prova d'això és també el procés d'anar afegint capelles. Quan es volia prestigiar el col·lectiu es buscava el millor edifici, que en la zona rural era la parròquia. Podem dir que l'església es fa per a ser parròquia del poblament dispers que hi ha al NE de La Roca, dintre del moviment reformador comú a tota Europa, entre finals del s. X i durant el s. XI. Que sigui parròquia implica el culte, la celebració dels sagraments i centre de l'adoctrinament cristià del poble. A més de la utilització religiosa de l'edifici l'església era també el lloc entorn del qual el poble feia les seves reunions per a solucionar els temes de les collites i altres qüestions, aquí s'informava, i se celebraven les festes.

El cementiri es conserva adossat al nord de l'Església. El temple es presenta com un edifici aïllat que té entorn de si un espai lliure: una plaça en el seu vessant sud i est. Al costat de la plaça es troba la casa rectoral i una masia particular "Can Rosselló". Aquest espai que avui compleix entre altres coses una funció d'esbarjo i oci, en els seus orígens tenia una funció molt més activa dintre de la vida de la localitat. Darrere de la capçalera de l'església hi ha un petit jardí en el que es troben uns gronxadors i altres jocs que són aprofitats pels benjamins del lloc.

Actualment l'església té una sola nau amb absis i capçalera quadrada i amb capelles adossades pels dos costats.

L'Abside.

Després de les obres de 1868 la capçalera presenta una estructura quadrada, recta. Vist des d'enrere sembla que tingui tres naus però les parets laterals pertanyen a la capella del Sagrat Cor i a la sagristia adossades al cos central, però no són naus. De totes maneres la paret que tanca la nau central o de Sta. Agnès queda lleugerament més avançada que les parets laterals que tanquen la capella i la sagristia. L'exterior dels tres cossos presenta un aparell irregular que reaprofita pedres de distintes grandàries i materials i trobem grans blocs angulars intercalats amb pedres menors, sovint sense debastar, per a donar més consistència a l'edifici. Al costat de la sagristia ens trobem un desbordat de ciment de posterior execució. A l'interior l'absis està arrebossat de guix pintat de gris que no permet veure el material original i alberga el presbiteri i l'altar que queden lleugerament peraltats pel que fa al paviment de la resta de l'edifici. L'arc fajón que dóna entrada a l'espai que marca l'absis ha estat alçat i s'ha augmentat l'altura d'aquesta zona del temple. Els pilars d'aquest arc han estat disfressats de pilastres amb capitells, que originen un fris que recorre a bona altura les parets internes. És la zona més alta de l'edifici, deixant de costat el campanar. Té dos obertures: una comunica el presbiteri amb la capella del Sagrat Cor -de fa poc- i l'altra comunica amb la sagristia feta al 1868, ja que abans es passava a aquesta càmera a través del pas baix del campanar entrant per on avui es troba la imatge de la Inmaculada Concepció. L'espai del presbiteri és lleugerament rectangular sent l'eix axial minimamente superior. L'altes parets són cobertes amb una volta de crucería feta al s. XIX, que culmina amb una clau de la mateixa època. Els nervis de la coberta estan recollits en els cantons i dintre del fris que descriuen les pilastres de l'entrada. Aquest eclecticisme estilístic i les obres vuitcentistes han restat personalitat a la tipologia d'absis tarda-romànic del temple - roman la paret corbada de l'original del seu costat nord, que fa d'envà entre el presbiteri i la capella del Sagrat Cor, però no es veu en l'interior del presbiteri que ha estat transformat en una paret recta-.

Façana i pòrtic

La façana està construïda amb carreus bé tallats de granit, la majoria d'ells amarronats per la seva alteració a través del temps. Té la mateixa amplària que la nau. Acaba el cubriment de la nau a dues aigües pel que la façana presenta en la seva teulada aquest aspecte. Acaba en la seva forma apuntada amb una petita creu grega que culmina el cubriment a dues aigües que arrossega la nau. La façana presenta al seu torn una galeria porticada que cobreix i limita el seu espai en l'avantsala del temple. No és ni un atri ni un nàrtex però si que descriu un espai que s'integra, encara que d'una manera adossada i exterior, a la nau del temple, com un prolongació transitòria tant a l'hora d'entrar com a l'hora de sortir.

El pòrtic conforma un espai rectangular sent un dels seus costats igual a la de la façana. Això reafirma la idea de ser una prolongació transitòria de l'eix axial de l'església. Està estructurat amb onze troncs de fusta com bigues principals que en la façana de l'església se sostenen recolzant-se en un altre que al seu torn descansa sobre quatre petites mènsules (dues a cada extrem) i sobre el extrados de l'arquivolta major, en la seva part central.

El pòrtic consta de dues obertures: la porta d'ingrés a l'església i l'ull de bou enreixat i abocinat cap a l'interior. S'arriba a ell des de la plaça pujant dos graons. En el centre es troba una inscripció d'una sepultura. Conté en un dels carreus de l'esquerra del portal - des del punt de vista de l'espectador - la inscripció "in anno domini 1306", presumiblement és la data de l'acabament de l'església de transició - l'actual - encara que amb modificacions com ja hem descrit. Tres petites columnes sostenen l'arquitrau i la caiguda del sostre de fusta en el seu altre extrem. Les columnes estan al seu torn sobre un gruix i alt mur que tanca el pòrtic equiparant i uniformant les mesures.

En el pòrtic, al costat de porta que dóna pas al cementiri, es troba una pila bautismal i una clau de volta de l'antic presbiteri.

És una obra gòtica amb una forta herència romànica que es nota tant en l'estructura com en la decoració tosca de la portada. De totes maneres els especialistes no es posen d'acord. En el "catàleg monumental de’l Arquebisbat de Barcelona" se la considera romànica però Pladevall en "Catalunya Romànica" diu que és gòtica malgratr que el seu aspecte ens pugui fer dubtar.

Les galeries porticades ja eren freqüents en el romànic castellà destacant la zona de Segòvia, Àvila. Normalment les disposaven al costat sud, per ser el sector més assolellat i això en aquelles terres era molt d'agrair, sobretot en les èpoques fredes de l'any. Servien a més com zones per a reunions, punts de partida i d'arribada de processons, fins i tot lloc de soterrament, etc. També en aquest pòrtic trobem una làpida d'una família enterrada sota el seu sòl. Exemples més propers els tenim en pòrtics de Catalunya, p. i. la "Porta Ferrada" de S. Feliu de Guixols amb dos pisos d'arquejades i no anterior al s. XI.

Si ens centrem al Vallés, trobem un semblant al de Guixols en S. Feliu del Racó, també romànic. Al costat d'aquests exemples importants trobem els pòrtics de les esglésies de menor entitat com el de Sta. Agnès i la majoria segueixen la mateixa tipologia: davant de l'entrada un pòrtic rectangular, cobert amb armadura de fusta i que disposa d'un banc corregut al voltant per a asseure's. Aquest és l'esquema exacte de SAM i trobem molts altres exemples com Sta. Maria de Viladevella o el de l'església de Queralbs.

Nau central

No presenta cap obertura a no ser en la seva connexió amb la façana. És lleugerament més alta que les capelles que se li adossen. Es forma seguint una estructura modular succeint-se quatre mòduls de semblants mesures, des de l'arc de la façana fins al tancament en la capçalera.

La nau central està oberta en la seva zona mitja interna a les capelles de les seves costats, disposant-se a aquest efecte uns arcs formers que no existien en l'origen. L'eclecticisme torna a posar-se de manifest en els arcs de suport de la nau i que obren les interseccions de passada cap als espais-capelles. Hi ha disparitat dels arcs formers en ogivals i de mig punt, no així en els fajons, que són quatre apuntats.

En el mòdul de la nau central contigu a l'interior de la façana hi hai el cor. El cor - fet a mitjan del s.XVII - que era de fusta es fabricà d'obra en 1868 en temps del rector Mn. Josep Coll. Per a accedir a ell existeixen dintre de la nau i en aquest tram unes escales recolzades en el mur nord.

La seva estructura és d'aparell de carreus bentallats i emsamblat, semblant al del intrados dels fajons.

La nau recau en pilars irregulars, compostos, propers a la forma de T o de creu que comuniquen l'espai central amb el lateral. Són pilars gruixuts que aprofiten la primitiva zona de mur de la nau central i són reforçats i adequats, envoltant-los de fortes línies d'imposta per a servir de suport també a les cobertes de les capelles.

La nau central respon a tot un "clan" de naus primitives que van sofrint les modificacions de les obres que se succeïxen al llarg de la història i que , en aquest cas, arriben via capelles. Encara així, continua mantenint-se com eix vertebral al de l'espai de l'edifici, però alterat i adequat per les noves necessitats d'innovació cultural i cultual de l'època moderna, deutores de les consideracions postridentines i de la contrarreforma.

Campanar

Hi ha dues tipologies que des dels inicis perduren: la de espadanyar i la de torre campanar. Aquesta segona és la de Sta. Agnès: Torre campanar. L'aparell sol ser bastant irregular. Les parts baixes de la torre campanar són de l'època romànica. L'any 2003 es van restaurar les parts de les cares occidental, meridional i la del llevant.

Per la cara occidental el campanar presenta quatre obertures en tres nivells, les obertures creixen de grandària a mesura que s'acosten a la cúspide. La primera finestra es troba al nivell de la teulada de la nau central i és del tipus sagetera. Li segueix una de la mateixa manera però enreixada i alguna mica major. A la part superior dos arcs de mig punt peraltats s'obren per a acollir les campanes. La curvatura dels arcs superiors s'han fet amb maó. El cim del campanar segueix la forma de merlet escalonat sense perdre la forma quadrada de la base. En 1950 es van posar bigues de Pórtland i teules en el seu cim.

En la cara meridional la principal novetat és que en la zona superior solament s'obre un arc de mig punt en lloc de dos, idèntic quant a la seva forma, com tots els d'aquesta zona, als de la cara de ponent.

En la cara llevant seran dos arcs de mig punt en les quals es troben les dues campanes i en el sector septentrional u. Així se segueix la simetria dels eixos cardinals (E. i O. dos; N. i S. u).

Quant a l'aparell cal constatar el model desordenat i irregular descrit en la tipologia base de torre campanar, que en Sta. Agnès és sobretot ala zona alta. S'ha millorat notablement l'aparell, pel que fa als exemples que queden de l'època dels inicis. Aquesta millora de la tècnica es pot observar sobretot a les zones baixes i mitjanes del campanar.

La zona més elevada presenta aquest aparell més irregular a causa de la utilització de còdols i gran quantitat de morter.

La base, per contra, presenta uns murs molt gruixuts que en la seva part meridional serveixen de contrafort per a suportar les embranzides de la nau central. És més ample en la zona baixa, després adopta una forma prismàtica i de relativa uniformitat que ja no abandonarà fins al final, seguint també en aquest aspecte la tipologia base que perdura des de l'època d'inicis.

L'escala de caragol és de l'any 1571 i es va construir en temps del rectorat de Mn. Jaume Valls.

Capelles

Totes presenten una estructura quadrada que s'adossa al cos central de la nau a la qual s'obren utilitzant arcs de mig punt (S. Bartolomé, Inmaculada Concepción i S. Isidre) o bé d'arc apuntat (Mare de Déu del Roser).

En la seva part exterior presenten un mur desbordat, barrejant tot tipus de cintura de pedres: cadira, sillarejo, còdol, maó i en els cantons, blocs angulars. Aquest "còctel" petrí tan solament és visible en la part interior dels murs i sobretot a la capella del Roser. En les restants el mur queda millor travat amb una presència més constant del carreu. Cal recordar que la capella del Roser és la més antiga, del 1559.

En el sector nord tenim la del sagrat Cor, la del Roser i la de S. Bartolomé. En el sector sud tenim la de la Inmaculada Concepción i la de S. Isidre.

La capella de la Immaculada presenta una estructura diferent de les altres. És molt menys profunda, quedant encaixada entre el campanar i la nau central; és com un buit excavat en el mur que dóna origen a un petit espai acollit per un arc de mig punt.

Cadascuna de les capelles té la seva pròpia plàstica, corresponent al gust de l'època en que van ser construïdes. Actualment la de S. Bartolomé i S. Isidre estan decorades amb un retaule dedicat al sant corresponent. Les capelles del Roser i del Sagrat Cor tan sols tenen una imatge.

Sempre que van poder van facilitar el pas d'unes capelles a unes altres. Les tres del sector nord estan molt bé comunicades. Les del sector sud a causa del campanar només té un petit pas, fet durant el rectorat de Mn. José Galofré.

Les capelles amb altar són les de S. Bartolomé, S. Isidre, Sagrat Cor. Existeix a més l'altar major. No tenen altar ni la Immaculada ni la capella del Roser.

Sagristia

Habitació gairebé quadrada que està situada al costat dret del presbiteri i davant del campanar. És una obra contemporània del s. XIX, on les parets internes han estat arrebossades de guix i pintades i en la seva part exterior presenta un desbordat de ciment i pedra petita. Presbiteri i sagristia es comuniquen a través d'una porta construïda a aquest efecte i que possibilita el pas entre aquests dos espais tan interrelacionats.

Es guarda en ella un quadre que representa l'aparició de la Mare de Déu a San Domenec de Guzmán. La Mare de Déu està envoltada de sants dominics entre els quals es troba el papa Pio VI. Hi ha la següent inscripció: “Any del Senyor de MDCXLII”. També es troben dues talles de S. Ramón dePenyafort i de Santa Catalina en posició de genolls.

En aquesta es veu encara part de l'antic absis romànic.

Cor

Ocupa l'amplària de la nau central i està sobre un arc escarser que alhora emmarca la porta d'ingrés per la part interna del temple. Té una balaustrada de fusta des de la qual es visualitza la nau i que s'allarga per tot l'ample del cor. S'accedeix a ell per una escala adossada al mur nord de la nau. En el cor es troba la doble porta de fusta on es guarden els tresors de l'Església.

La pedra de granit és l'element predominant en la construcció de l'edifici. La trobem en forma de carreu, de "sillarejo" i de còdol. Es troba en les parets, en el sòl, en el timpà, en alguns elements de suport i en les quatre columnes, amb base i capitell llis que ho sostenen o fins i tot en l'altar. Com és habitual ho trobem barrejat amb altres tipus de materials pedrencs, sobretot en els murs, pedres més petites sense escalabornar.

Com element aglomerant s'usa morter de calç, sorra i aigua -argamassa- però com en l'església s'han fet obres fins a finals del segle XIX trobem morter fet amb ciment, usat en la sagristia, en sobreixents exteriors, sobretot en la capçalera i també en aquells llocs on l'argamassa ha començat a esmollar-se; en les petites obres de reforma trobem pegats de ciment.

En les cobertes exteriors s'usa la teula en la seva versió àrab.

Un altre element important és el maó sobretot en la cobertura de les capelles. Maó prim o de rachola, ideal per a construir voltes, utilitzat en tres de les quatre capelles (S. Bartolomeu, Sagrat Cor i S. Isidre).

La fusta és el material del que està fet la majoria del mobiliari del temple com els bancs, confessonaris, retaules, etc. També és de fusta el sostre que cobreix el pòrtic que es recolza en la seva part superior en tres petites mènsules i la seva caiguda la recullen tres columnes de granit sobre un gruixut mur.

El vidre brilla per la seva absència. En tota la fàbrica només hi ha 5 obertures en els murs (sense contar la porta d'ingrés). La major és l'ull de bou de la façana, li segueixen quatre petites finestres: dues en el sector occidental de les capelles de S. Bartomeu i S. Isidre i dues més en el sector sud -sagristia - i nord -Sagrat Cor-. Totes menys la de la sagristia presenten vidriera acolorida, la qual cosa resta il·luminació en l'interior del temple. Aquesta manca de llum natural és suplerta per la llum elèctrica.

Quant a les imatges predomina la plata (Sta. Agnès, Mare de Déu del Roser, S. Antoni, el portaencenser). El material argentí domina també en la orfebrería (creu processional, canelobres) i en plata daurada tenim el reliquiari del s. XVI.

Globalment és bo. Els pilars o distints tipus de suport estan en bon estat. La volta central està en bones condicions. La teulada mostra una bona obra. La façana, dintre del inedulible pas el temps que sempre deixa petjada, també presenta una conservació bona. Tal vegada les fines columnes que sostenen els capitells estan un poc desgranats i esquerdats. El paviment es troba en òptimes condicions, les grans lloses de granit constituïxen un fonament sòlid i resistent per al sòl. Les apertures es troben en bones condicions ja que només són cinc en total ( tres finestres, el ull de bou i la porta). Els acabats interiors si que presenten deficiències, el pitjor de tots es troba en l'interior del campanar, les parets internes d'aquest que acullen l'escala de caragol tenen un acabat molt irregular i un estat de conservació mig.

La primitiva pila bautismal per immersió del S. XII no està en molt bon estat i des de 1923 es troba en el pòrtic: té molt desgastada la decoració d'arcs de mig punt que la contornegen i li falta un fragment en la seva part superior. Va estar bastant temps en el camp servint de test en el que creixien les flors.

Com és habitual no coneixem els artífexs de la parròquia de Sta. Agnès de Malanyanes. Coneixem, no obstant això, alguns dels autors en el camp de la plàstica. Coneixem que l'autor de la capella de S. Isidre, feta en 1627, és d'Esteve Reunch, mestre de cases de La Roca. El "comunidor" que forma part del campanar es va construir en 1606 i van treballar en ell el fuster Mestre Oliu i el ferrer En Clot.

Al 1681 Jaume Roix acaba el retaule de l'altar major que encara avui presideix l'altar majori. El retaule de S. Bartolomeu ho va fer un escultor de Mataró en 1705, encara que no coneixem el seu nom. El retaule de S. Isidre és obra de l'escultor Rovira del s. XVIII.

En el terreny de l'orfebrería sabem que la creu processional és obra dels argenters Madyna i Farell i es va acabar en 1576. Dos canelobres de plata són de 1622, obra de Guillin Coves, argenter de Barcelona. La custòdia daurada és moderna de l'orfebre Ramón Sunyer. Coneixem la marca , encara que no el nom, de l'orfebre que va fer la imatge de santa Agnès en el s. XVII molt semblant a la marca del que va fer la Mare de Déu del Roser en el s. XVIII. En el s. XVI coneixem la marca del que va fer l'encenser de plata. El salpasser de 1687 té la inscripció "CASADA I CORTS, 1687". També té la seva marca d'orfebrería un calze sense datar.

Les portes de ferro del portal són obra del Mestre Esmandia fabricades en 1622 i van costar 88 lliures. La campana gran és del 1786, va costar 60 lliures i és del campaner Jaume Palles. La campana mitjana té la següent inscripció "Isidorus Palles me fecit 1850" amb el que vam endevinar també la successió dels oficis de pares a fills durant generacions. De les quatre antigues campanes de les quals es parla en una visita pastoral de 1508 no sabem gens més.

Les tretze campanes del carilló de l'any 2005 son obra de la foneria RIFER de Girona.

La primera notícia que tenim del temple és de 1022 i l'última és del 1868 o sigui entre ambdues han passat 846 anys. Per això es podrà constatar una evolució d'estils ja sigui a nivell de construcció com de plàstica així com l'ús de distints materials. Es va utilitzar calç com aglomerat en les parets més primitives així com ciment en el segle XIX per a complir la mateixa funció. Hi ha des de finestres sageteres i portes abocinades amb arquivoltes a ulls de bou, finestres apuntades vidriades i portes contemporànies.

El mateix passa amb els retaules. Des del més proper a l'ornamentació renaixentista, com va ser el retaule major de 1535 de Jaume Forner, substituït després per un altre posterior de l'any 1680-1681 d'en Jaume Roix, ja d'estètica barroca. Podem concloure amb altre del segle XVIII neoclàssic com és el de San Isidre.

L'orfebrería i el material litúrgic també marquen aquesta evolució estilística. Així la creu processional acabada en 1576 i retocada en 1587 - restaurada en l'any 1957 després de la guerra civil de l'any 1936 - segueix la tipologia base de les creus processionals del Renaixement amb algunes variacions iconogràfiques, no formals. Els canelobres i un salpasser del s. XVII varien els motius ornamentales.

L'estil de l'"espai base" que va a tenir continuïtat i que va a marcar l'organització de l'edifici posterior és de transició entre el romànic i el gòtic.

No és obra d'un estil únic. Conjumina elements més propis del gòtic, com són els arcs ogivals o la forma de la portada d'accés, amb elements de transició com és la volta de canó apuntada que cobreix la nau i elements clarament romànics com l'absis pro semicircular tant en l'exterior com en l'interior. A aquest edifici primitiu se li sumaran en època moderna les capelles, però no podem dir que aquestes facin variar l'estil de l'edifici malgrat el modifiquin. És més quan en 1559 es construïx la capella del Roser, la cobreixen amb volta de crucería, imitant o simplement optant per aquesta típica fórmula de coberta gòtica.

Així en el s. XVI veiem com perviuen tecnologies "bajomediovales". Es faran noves capelles però arquitectòricament no aportaran res de nou. Nous espais que mantenen unes estructures i unes tecnologies anteriors, doncs encara són vàlides i estan molt arrelades en la cultura constructiva del país però acullen una ornamentació de nova concepció i més d'acord amb el gust i la moda de l'època i que alhora no trenquen l'espai arquitectònic preexistent al que s'adossen.

Aquesta mixtura afecta evidentment a l'estil però més a nivell visual que de concepció de l'espai. L'estil de l'espai arquitectònic està marcat pel període de transició romànic-gòtic amb una forta herència del primer les restes més importants conservats del qual -com ja vam dir- són els fragments de l'absis (es troben a la capella del Sagrat Cor i a la sagristia) juntament amb alguns fragments més com la cornisa de les parets i zones de la part inferior del campanar.

El sistema de coberta de la nau central no és definitiu doncs el canó apuntat no evidencia en absolut un gòtic avançat sinó més aviat una època de frontera.

És difícil establir èpoques bé definides de la construcció del temple sobretot en els seus primers temps. La data entorn de la qual hi ha un abans i un després és la inscripció que hi ha a la pedra de l'esquerra del portal d'entrada que indica l'any 1306 i que sembla indicar la finalització de la façana occidental. El primer edifici - si deixem de costat el temple no conservat situat en l'actual hort de la rectoría vella - es podria remuntar a principis del s. XIII. D'aquesta època o tal vegada de fins del s. XII es conserven la cornisa romànica d'una de les parets, les restes de l'absis i els del campanar, del que es desconeix el seu enclavament original encara que no hauria d'estar molt lluny de l'actual.

A principis del s. XIV tenim ja l'edifici configurat. Només sembla haver una incorporació a principis del s. XV de la qual se'ns parla en una visita pastoral (V. P.) de 1415. Es tracta de l'ull de bou abocinat que està situat just sobre la base del sostre del pòrtic en forma de plànol inclinat.

Aquest primer edifici es manté així fins a mitjans del s. XVI (1559) quan s'incorpora la capella del Roser (sent rector Mn. Joan Sabater), presumiblement en el sector nord oposat simetrícamente al campanar. És d'estil gòtic ajuntant-se les quatre arestes a la clau de volta. També en l'últim quart del segle XVI es fan obres al campanar: l'escala de caragol (1571 sent rector Mn. Jaume Valls) i el "comunidor" (1606).

Al s. XVII s'afegix al primer edifici la capella de S. Isidre (1627) i al s. XVIII la de S. Bartolomé (1705) i la del Sant Crist (1765) (anomenada avui del Sagrat Cor).

Veiem, doncs, com el primer edifici del s. XIV es va ampliant des del s. XVI, respectant l'espai original, però modificant-lo afegint noves capelles.

A l'any 1868 s'àmplia el presbiteri destruint l'absis tipus romànic establint una capçalera quadrada nova. Es substituïx la volta que cobria el presbiteri amb una altra de crucería vuitcentista. Es obra una porta d'accés a la sagristia des del nou presbiteri – abans s'havia d'havia d'entrar a la sagristia pels baixos del campanar, avui transformats en una espècie de capella dedicada a la Inmaculada Concepció. En 1923 es duu l'antiga clau de volta i una antiga pila bautismal del s. XII al pòrtic de l'entrada de l'actual Església.

Observar que l'element retaule està lligat al procés d'anar afegint noves capelles.

Església parroquial de Sta. Agnès de Malanyanes. Popularment es coneix amb el nom de la seva advocació "Sta. Agnès". El nom d'aquesta Església parroquial ha variat en funció del nom que se li ha donat al poble. Així al 931 es deia Malainanicos; al 1040 Malaichos; al 1064 Malannarges; al 1068 Malanicis; al 1076 Malanages (Mossen Mas; Nota històrica pàg. 4) Mn. Mas contínua dient que des de fa 100 anys es coneix a la localitat amb el nom de Malenyanes i així ho escriu al 1923. D'aquesta forma, l'últim canvi en la denominació de la localitat i que afecta a la denominació de l'element a inventeriar, es produïx després de 1923 passant a dir-se amb el nom de Malanyanes. En nombroses referències trobarem " Sanctae Agnetis " a causa del ús del llatí en els documents de registre i administratius, tal és el cas de la visita pastoral del segle XIV (ADB, V.P., vol 10, fol 97). Ara pertany a la diocesis de Terrassa. En la diòcesi de Barcelona actualment hi ha altra parròquia dedicada a la verge i màrtir romana Sta. Agnès, que es troba en la ciutat de Barcelona i es va fundar després de la guerra civil de l'any 1936 en el lloc on havien les cheques.

LOCALITZACIÓ GEOGRÀFICA

Se situa en el Vallés Oriental . A 130 metres d'altitud. La parròquia de Sta. Agnès de Malanyanes (SAM) és l'església parroquial del poble del mateix nom que està agregat al municipi de La Roca del Vallés, distant de SAM 5 Km. Aquest poble es troba en la part alta de la localitat, al NE del terme municipal de La Roca del Vallés, sobre la faldilla dels contraforts interiors de la Serralada Litoral, prop del Coll de Parpers. Està limitada per les parròquies de La Roca, Argentona, Dues Rius, Alcoll, Cardedeu i Corrò de Vall. Pertany al bisbat de Terrasa, a l'arxiprestat de Granollers, a la zona pastoral del Vallés Oriental. Sta. Agnès de Malanyanes depèn, doncs, del municipi de La Roca del Vallés, que es troba a 125 m. d'altitud, situat a l'esquerra de la riera del riu Mogent. El municipi limita al nord amb Cardedeu, a l'est amb Dosrius i Orrius, al Sud amb Vilanova del Vallés i a l'oest amb Palou i Granollers. La Roca del Vallés s'estén als peus de l'antic castell de La Roca. El municipi de La Roca està integrat per Sta. Agnès de Malanyanes; l'antiga masia i antic castell de Bell-lloch -documentat en 1073 -;Vilalba, també amb una masia i una antiga quadra; Valldoriolf (o Valldarió), antiga quadra i veïnatge; pel poble de La Roca i finalment pel barri de La Torreta, situat al final de la carretera de Valldoriolf i a la perifèria de Granollers (aquest barri, malgrat la seva proximitat de la capital de comarca -Granollers-, depèn administrativament de La Roca). La parròquia es troba al final de la c. Jaume Cuyàs a la plaça que està davant de la rectoría nova de Sta. Agnès de Malanyanes. Actualment es diu "Plaça del Bisbat". El poble formava part del domini feudal de La Roca i posteriorment del seu terme municipal. La tipologia "urbana" de Sta. Agnès de Malanyanes es forma doncs a partir d'un població que se sotmet a la protecció dels barons de La Roca, però també, i no es pot oblidar, recull la tradició d'un població que es va situar a la proximitat d'una de les artèries bàsiques de l'Imperi Romà com era la via Augusta que passava per La Roca (Pretorium). Es conserven la major part de les masies tradicionals de Sta. Agnès. Coneixem el nombre de focs en el foratge del 1553: 17 (Servei de Patrimoni Arquitectònic. Fitxa de Inventariació de Sta. Agnès de Malanyanes per Carme Comas, 1987). El poble era eminentment rural-agrari però en les últimes dècades funciona també com lloc de segona residència. Té molt bones comunicacions amb Barcelona, Mataró, Girona, etc. Actualment es troben situades en SAM les botigues mal anomenades " La Roca Village" Es pot arribar amb qualsevol tipus de vehicle i caminant. No és necessari un vehicle tot terreny (V.T.T.). Per a arribar a SAM des de Barcelona es poden utilitzar tres camins. El més antic discorre per la carretera de S. Adrià del Besós en direcció a La Roca del Vallés (BV 5001). A l'arribar a La Roca es pren direcció a Mataró. Dos Kms. després aproximadament apareix l'encreuament i es pren la direcció a Cardedeu i Sta. Agnés. A l'arribar al poblat es pren a mà dreta la Avinguda Gaudí que coincideix amb l'antiga carretera BV 5105 i un s'endinsa a la part més baixa de la localitat. L'Avinguda Gaudí empalma amb el carrer Jaume Cuyàs que corona després d'una perllongada pujada amb la parròquia, la zona més alta del poble. La pujada és constant però assequible per als quals pugen a peu. L'altre camí passa per la AP-7 adreça Girona, sortida de Cardedeu per a empalmar amb la carretera que va a La Roca del Vallés. S'arriba a SAM després d'un Km. de la sortida de l'autopista. També es pot anar per Mataró i passar pel túnel que va a Cardedeu.